Conclusions i procés d'aprenentatge de l'activitat 3

A partir de l’article de Julio Cabero, dels materials web, de les aportacions al debat i  del mòdul I, s’ha creat una nova concepció pel que fa  a la relació ciència, tecnologia i societat. El nou model conceptual queda expressat en el següent esquema:

Segons el mòdul I, el corrent denominat “Ciència, tecnologia i societat” ofereix la idea que tota innovació tecnològica neix en un context social específic, el qual alhora està condicionat per aquesta”. En aquest sentit, s’elimina la relació jeràrquica prominent dels esquemes inicials, negant així la independència dels conceptes i concebent-los amb constant interacció i  influència conjunta. Així mateix, la ciència i la tecnologia, les quals interaccionen, sense que hi hagi cap predomini exclusiu d’una sobre l’altra, es nodreixen mútuament, creant una relació interdependent. Des d’aquesta perspectiva, la tecnologia ja no esdevé un conjunt d’instruments que apliquen les grans teories científiques. A tot això, no es pot desvincular ciència i tecnologia del seu context social, polític, econòmic i ideològic. Aquest factor comporta trencar amb un mite i acceptar que qualsevol innovació en la tecnologia està allunyat de la neutralitat. Qualsevol instrument tecnològic respon a un context històric i polític determinat, amb unes finalitats i característiques i un rerafons ideològic concret. Al mateix temps, segons aquesta nova concepció, el coneixement científic esdevé un producció contextual, és a dir, que els factors socioculturals tenen una gran incidència en les produccions científiques i la representació de la realitat.

Convé destacar que a l’hora de vincular la tecnologia i la societat existeixen diverses posicions, les quals s’han treballat al llarg del debat realitzat en l’activitat 2:

-       Per una banda, hi ha la concepció tecno-determinista, la qual entén que els avenços tecnològics determinen l’evolució social. Segons els tecno-deterministes, avancem gràcies a l’aparició de noves tecnologies, i aquestes són els instruments que faciliten la vida i donen resposta a les necessitats humanes. La tecnologia esdevé una part intrínseca de la humanitat, entenen que gràcies aquesta, existeix la cultura, l’art i en definitiva, tot allò que som i hem construït.

-       Per una altra banda, hi ha la concepció socio-determinista, la qual concep les relacions humanes com la base de la humanitat, entenent que la tecnologia és un complement però no té perquè ser el responsable de l’evolució social i històrica. En aquest sentit, argumenta que si no es fa bon ús de les tecnologies, poden arribar a deshumanitzar, creant una dependència humana insana, i eliminant de la part més emocional, comunicativa, interactiva i sensible de les relacions entre les persones. Malgrat que no nega ni exclou l’existència de les tecnologies, entén que aquestes mai ha de substituir la persona humana.

-       Finalment, recentment, es planteja la necessitat d’unir aquestes dues concepcions, per mitjà d’un procés heterogeni capaç de crear un equilibri entre allò social i tecnològic i negant qualsevol tipus de determinisme. Segons Cubero, el determinisme s’evita advocant per la interacció i l’intercanvi entre els dos pols. No hi ha una separació sobre allò social i tecnològic, de manera que cal crear xarxes de relació entre les accions humanes i l’ús de noves tecnologies, entenent que es tracta d’un procés conjunt i que l’evolució de la societat dependrà dels seus intercanvis constants.

   La tecnologia en educació

A tot això, i tal com es mostra en l’esquema anterior,  entenent la ciència com un producte social, i la tecnologia sota una interacció constant entre la seva presència i la societat, la TE (tecnologia educativa) esdevé l’instrument, recurs, complement i ajuda a l’hora de plantejar els nous processos d’ensenyament-aprenentatge i els reptes educatius que se’n desprenen. A partir de les aportacions del debat realitzat en l’activitat 2, una de les idees extretes és que allò que aporta significat, productivitat i utilitat a les tecnologies no són la seva existència en si, sinó l’ús que se’n fa. Entenc que l’ús adequat o inadequat de les noves tecnologies és el que aporta credibilitat a l’hora d’utilitzar-les com a recurs educatiu. En aquest sentit, sembla encertada la idea de no caure en determinismes i apostar per una barreja entre allò social i tecnològic a través de l’escola. 

Seguint el fil, convé emfatitzar la funció dels centres escolars que prenen la responsabilitat de crear uns hàbits adequats en l’ús de les TIC. El mestre ha de ser capaç de crear espais on l’alumne aprengui per ell sol, i les noves tecnologies, des d’una perspectiva educativa, es converteixen un complement d’ajuda en aquest procés. En el moment que es cau en un determinisme tecnològic, hi ha la possibilitat d’abusar de les TIC, perjudicant així a les relacions entre els alumnes i el paper del mestre. El mateix passa si es parteix només des del socio-determinisme, ja que llavors s’oblida el valor afegit de les tecnologies i el gran potencial en els processos d’ensenyament que pot oferir. Tal i com s’exposa al mòdul I, són moltes les possibilitats que les TIC ofereixen en espais d’aprenentatge i a l’escola: ” ampliació de la informació, creació d’entorns flexibles, ampliació de les eines de comunicació, interacció amb codis i sistemes simbòlics, flexibilització horària i en estratègies de formació, flexibilització d’itineraris formatius, creació d’entorns interactius per a la formació, adequació personalitzada a unes necessitats concretes i transformació dels rols de professor i alumne, sense que aquests deixin de ser els protagonistes del propi acte educatiu. En definitiva, no hi ha dubte que les TIC van molt més enllà d’ un simple recurs de transmissió del coneixement, i formen part d’un context d’aula concret, que esdevé un element partícip en la relació entre alumnes, professors, continguts i estratègies metodològiques. Des d’aquesta perspectiva, i davant les múltiples funcions de les TIC, el mestre té la responsabilitat de seleccionar-les tenint en compte els objectius i continguts que es planteja, les característiques dels receptors, l’espai físic i contextual, així com les diferències cognitives i els estils dels diversos alumnes, entre d’altres. La selecció acurada de la TE és el que oferirà un espai d’aprenentatge ric, divers i que arribi a tot l’alumnat. 

  Conclusió de l'activitat 3

Al llarg del treball realitzat, es pot considerar que hi ha hagut un aprenentatge i un canvi conceptual. No hi ha dubte que la comparació entre ambdós mapes esdevé una estratègia de gran utilitat per avaluar el canvi conceptual sofert. Entenc que la realització d’un mapa conceptual ajuda a prioritzar aquella informació més rellevant, a seleccionar-la, classificar-la i relacionar-la, destacant allò central i més important, amb les connexions perifèriques que li donen un significat global.

Tal i com s’ha explicat anteriorment, i a partir de la comparació d’ambdós mapes, la ciència, tecnologia i la societat ha passat de concebre’s dins una relació jeràrquica i separada, en una inqüestionable barreja de tres elements que interaccionen, s’influencien i es retro alimenten contínuament. En aquest sentit, el primer esquema conceptual realitzat, mostra una concepció clàssica en quant a la tecnologia, mentre que l’esquema final engloba els conceptes treballats, els aprenentatges construïts i les relacions fins aleshores inexistents entre ciència, tecnologia i societat, així com la seva aplicació a la realitat educativa. Es pot considerar que hi ha hagut no només un increment en la informació prèvia de què disposava, sinó que ha succeït un procés de reestructuració dels conceptes, els quals, s’han concebut d’una altra manera al final el procés.

Malgrat el canvi conceptual, hi ha un element el qual compartia a l’avaluació inicial i segueixo incidint una vegada finalitzat el procés: les TIC són un recurs educatiu i un valor afegit i mai poden esdevenir les protagonistes en el procés d’ensenyament-aprenentatge dels estudiants. Entenc que l’estudi de les dues perspectives (socio-deterministes i tecno-deterministes)  m’ha ajudat a reforçar aquesta idea, la qual s’intentarà reflectir en les futures pràctiques educatives.

En definitiva, no hi ha dubte que els canvis a nivell conceptual que he patit al llarg de la meva experiència, s’han propiciat gràcies a l’ampliació d’informació i sobretot a la confrontació de models. El model treballat a partir de l’article, així com del mòdul I trencava amb els esquemes més tradicionals. La confrontació és la clau en el canvi i el que ha aportat un aprenentatge significatiu de l’experiència.